Inspir, i comença la vida. Expir, i mor. I si fos d'aqui a cinc minuts? És cert, podria ser. Aquests pulmons bells... ¿els pots veure, a la foto? poden buidar-se en algun moment. D'on ve la força que els mou a omplir-se? D'on neix la força que els duu a captar vida pel nostre organisme?
Oh, perquè, de vegades, se'n van els amics de cop i volta?
Sense avisar, sense despedida... Una vegada vaig llegir que mai sabem en quines circumstàncies tornarem a veure els nostres amics, i que per això, és molt important com ens despedim d'ells ara. I, perquè sabent això, de vegades ens despedim sense tendresa? Perquè de vegades el nostre orgull ens fa posar morros en una despedida? Perquè?
És una beguda tan amarga, perquè la he de beure?
El meu amiguet Fèlix, poc abans, em deia: "t'estim". Venia d'un dinar de despedida. "Pot ser que demà no t'ho pugui dir, així que avui sent que, a tots aquells a qui estim, els ho he de dir: t'estim".
Amics, jo vos estim, encara que de vegades no ho pugui arribar a fer sortir per entre les dents.
Vos estim.
Siddhu
No hay comentarios.:
Publicar un comentario